Seguint amb el tema de les actituds en l’aprenentatge trobe una molt 

interessant aproximació en aquest article, situat al nostre territori, pensat

per als futurs valencianoparlants. Demana metalingüística,

parlar de la llengua, reflexionar. La forma de fer palesos els prejudicis.

Una volta explicitats podrem desmuntar-los. Si no lluitarem contra un enemic

massa potent. Llevem-li la invisibilitat al menys.

La importància de les actituds

lingüístiques en el procés d’aprenentatge

de llengües

Julio Nando Rosales, Neus Palomero Blasco

& M. Rosa Valls Pérez. 

Dins

Llengua, societat i ensenyament Volum III.

Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Novembre 2003.

"D’altra banda, l’estudi de les creences i valors de l’alumnat

ens permetrà desactivar actituds negatives que impossibiliten

l’aprenentatge o l’ús de la llengua i també podrem transmetre

noves normes d’ús lingüístic més respectuoses i igualitàries

per a les dues comunitats lingüístiques coexistents en la nostra societat.

Les actituds són observables en la conducta de l’alumne (judi-

cis emesos, comportaments, hàbits...); per aquesta raó serà

molt important crear a l’aula un clima favorable on l’alumnat 

expresse els seus prejudicis. A partir d´aquestes expressions

podem conéixer les creences de l’alumnat, l’actitud cap a la

llengua i el sistema de valors que li dóna suport.

L’actitud que pot tenir un alumne cap a la llengua ve provoca-

da, majoritàriament –a banda dels factors derivats del procés

d’aprenentatge– pels valors que la societat li ha transmés.

Aquests valors se sustenten en creences que sempre són 

certes per a l´alumne i que, tan sols mitjançant el raonament,

pot arribar a pensar que no ho son.

Haurem de treballar els elements que provoquen una actitud

determinada. Mitjançant el diàleg i el respecte de totes les

creences, provocarem contradiccions en l’alumnat amb la in-

troducció de nous elements de raonament. Finalment, l’alum-

ne haurà de portar a la pràctica en una activitat final, que pot

servir d’avaluació, les noves creences per a aconseguir la

total assumpció de la nova actitud. 

ENFOCAMENT DIDÀCTIC DEL CANVI D’ACTITUDS 

1r Crear un clima de confiança dins el qual l’alumnat expres-

se tots els seus prejudicis.

2n Provocar contradiccions amb elements de raonament

nous per a desequilibrar les creences que l’aprenent tenia clarament

formades

3r Transferència de la nova informació adquirida a la con-

ducta de l’alumnat com a mecanisme d’avaluació del grau

d’assumpció de la nova actitud de l’alumne."

LES MOTIVACIONS PER APRENDRE O UTILITZAR UNA LLENGUA.

Un posicionament poc innocent. La figura de Moreno Cabrera.

Dins del tema de l´educació plurilingüe, de l´adquisició d´una segona llengua, em crida especialment l´atenció tot allò relatiu amb les actituds. No des de la perspectiva fàcil de que com més motivats estiguem per assolir un coneixement millor, això és obvi. Si no des del plantejament de la desigualtat i dels prejudicis que, més o menys inconscientment, s´expliciten en aquestes maneres diferents de vore les llengües, centrades en una suposada utilitat, basades en una suposada supremacia d´unes sobre d´altres.

La llengua és la cultura. Als parlants d´ una llengua minoritzada, que estimen la seva identitat i no cauen en la trampa d´una pobre societat global unificadora (via models culturals dominadors amb les llengües koine), se´ls deu encoratjar, se´ls deu ajudar a treure tota aquella violència simbòlica (com bé ho explicaria el terme del mestre Bourdieu) que els envolta. Una bona manera de fer açò és acabant amb eixa idea de que hi han llengües més importants que altres. Nosaltres patim un fort nacionalisme lingüístic per part de la nostra koine en contacte. L´entorn educatiu és la principal font per a mantindre una llengua...o estimbar-la. Allò que ens diuen que és necessari és que els nostres fillets sàpiguen anglès, per tal de forjar-se un futur. Depositeu el prestigi en "llengües importants", amb milions, milions, milions....de parlants. Vingau amb els guanyadors. Contra aquestes concepcions interessades, tan limitadores, interessa conèixer opinions ben formades que parlen d´ igualtat, que rebutgen imposicions, que denuncien el joc brut.

Una opinió ben formada, i ben diferent de les habituals que percebem des de la Meseta, és la del Doctor en Filosofia i Lletres i Catedràtic de Lingüística General de la Universitat Autònoma de Madrid, Juan Carlos Moreno Cabrera. Algú que sacseja. I per a escoltar com sona un discurs totalment respectuós amb el multilingüisme escoltem aquesta entrevista a Televisión Española, amb motiu de la publicació del seu darrer llibre, Los Dominios del Español: Guía del Imperialismo Lingüístico panhispánico. Les preguntes expliciten els prejudicis lingüístics que dormen dins del nacionalisme dominador: Què és més útil, el català o l´anglès? Per a què saber guaraní? El espanyol té que ser més fàcil d´aprendre, ha triomfat, té més de 400 milions de parlants, per tant serveix més....etc. Les respostes deixen a l´amable presentadora amb un pam de nassos, perdoneu-me l´expressió. Moreno Cabrera afirma amb autoritat que "és més útil per trobar feina a Espanya saber català que anglès", gran titular. Hi ha més, l’entrevista és esclaridora i dóna ganes d´aprofundir en l´obra d´aquesta figura a contracorrent. No te preu apropar-se a Moreno Cabrera, algú que treballa per dignificar totes les llengües, per tractar-les com iguals. Algú que fa feina per motivar a aprendre el català com L2. Aquesta és la clau. Que no ens lleven el prestigi, i, per favor, no se´l llevem nosaltres mateixa. Ve un gran estudiós de Madrid per a dir-lo. Expliquem-ho a les escoles. 

http://www.rtve.es/alacarta/videos/para-todos-la-2/paratodosla2-entrev-jcmoreno-20140227-1130-juan-carlos-moreno-cabrera/2420064/

EL MITE DEL BILINGÜÍSME. 

Sociolingüística al País Valencià: Aracil i Ninyoles.

Seria difícil de trobar un lloc al món més animat, sociolingüísticament parlant, que la nostra terra. El concepte de diglòssia, llengua minoritzada i substitució lingüística prenen forma, només sortir al carrer, amb gran evidència. Fent d´ aquesta assignatura un cas pràctic, un exercici realista, quelcom descriptiu.

Dins de la sociolingüística hi han dos noms valencians que sobresurten, no només al País Valencià, si no a tot l´àmbit de la llengua catalana, com a grans establidors de la matèria: Lluís Vicent Aracil i Bonet i Rafael Ninyoles i Monllor. D´ells en surt la denuncia del fals bilingüisme amb que s’emmascara la nostra relació amb el poderós cavall de Troia del castellà, o el terme "conflicte lingüístic", bàsic com a punt de partida definitori de la situació.

Però anem per parts, mirem un poc primer la biografia. Comencem per Aracil, l´enfant terrible d´aquest camp, el brillantíssim sociolingüista (quan ningú ho era per ací). Un personatge descrit com un geni, com un home immensament culte, que després d´establir les bases de la matèria i obrir el pas, renegà d´ella i de la seva pròpia obra i pensament, per esdevindre una font de polèmica. Sortí de la Universitat i s´endinsa dins de tesis secessionistes.

Com és possible una figura, una trajectòria, com la d’ Aracil? Només per les nostres terres es pot donar tal capacitat de contradicció, de confusió, de conflicte. La seva esquizofrènica postura personalitza perfectament els mals de la nostra estranya situació. Que el sociolingüista més brillant de les lletres catalanes siga valencià, i siga també un convers cap a la separació, forma part d´ un guió immillorable (per al suspens, no per a la salut de la nostra cultura, es clar). Nascut el 1941, fill de la burgesia, llicenciat en Dret i Filosofia i Lletres, estudiant brillant, gaudeix d´una beca als EEUU on tracta amb sociolingüistes importants. A la tornada, amb la seva valuosa experiència, forma el Grup Català de Sociolingüística. Es professor al departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona des de 1976 fins al 1987.

El seu company de tesis durant els anys setanta i vuitanta, el Doctor en Sociologia i llicenciat en Dret Rafael Ninyoles, nascut el 1943, també va gaudir d´una beca als EEUU  i també esdevingué professor universitari, en aquest cas de Sociologia a la Universitat de València, des de 1971. Ell fou el difusor del terme "autoodi" dins de la sociolingüística, com a perfecte retrat de la nostra situació, on existeix una llengua amb més baix status (català) i es produeix una identificació amb la llengua dominant (castellà), rebutjant i desqualificant la pròpia identitat lingüística i el seu futur. Açò recorda inevitablement a un terme establert als anys 70 pel sociòleg clau Pierre Bourdieu: "violència simbòlica", aquella en la que els dominats són còmplices d´ aquesta força erigida en la seva contra, no s´enteren.

Cal indicar que Ninyoles és divulgador de termes que Aracil havia establert amb anterioritat, com aquest d´ "autoodi" o "conflicte lingüístic", aprofundint en aquestos. Té una obra més divulgativa i extensa que la del polèmic company, que és també molt amplia però peca de dispersió, i fou aturada a finals dels 80 amb la seva fugida de l´ àmbit que els coronà com grans innovadors. Ninyoles utilitza un llenguatge més assequible.

Per tal d’introduir-nos en els grans avanços i perennes descobriments d´aquestes dos figures al seu camp existeix una obra introductòria, clara, completa i ben enfocada, baix el títol general de "Sociolingüística", de F. Gimeno Menéndez i B. Montoya Abad, Universitat de València, 1989. Mirant el seu enfocament ens parla de "multilingüisme" ancestral, producte d´ una "impuresa nacional" on no entra (i que és la mare dels ous. Les llengües sense Estat, a un context històric d´estats-nacions des de el segle XIX,  són llengües condemnades a ser minoritzades). La diglòssia surt com una contracepció al "bilingüismo feliz" que ens volien interessadament vendre els dominadors (Ninyoles). Aracil estableix el "conflicte lingüístic" com a una definició integradora i completa de termes separats, però que convergeixen: bilingüisme, contacte lingüístic, substitució lingüística . Dos llengües competeixen en els mateixos àmbits, mai és un combat just. I a l´obra "El bilingusime com a mite" (1966) escriu el següent:

"...el mite implica amb insistència que el català i el castellà són compatibles (d´una banda), mentre que (de l´altra), no ho són i mai no han d´estar al mateix nivell (...) La inferioritat absoluta i suposadament "intrínseca" del català respecte al castellà és donada simplement per descomptat (...) En tot cas, són generalment els parlants natius de la "llengua inferior" els que són suposats i/o encoratjats a ésser bilingües. Ningú no insisteix pas en la reciprocitat. (pàgines 43-47)".

Heus ací quin perfecte resum, amb quina facilitat mostra allò tan perceptible i allò sobre el que la majoria de la gent, fora dels àmbits d´ estudi del tema, du tan interioritzat i tan poc reflexionat.

Si volem aprofundir a l´obra de Ninyoles nomenem les següents obres:

-Conflicte lingüístic valencià (1969)

-Estructura social y política lingüística (1975)

-Sociologia de la ciutat de València (1996)

D´ Aracil podem destacar :

-Papers de sociolingüística (1982)

-Dir la realitat (1983)

Per últim recalcar una vegada més la fascinació per un personatge tan contradictori com Aracil. Existeix una versió blavera  de la wikipedia (Uiquipèdia) que ens connecta amb entrevistes agraïdes i aplaudides a Las Provincias . De l´ època del apostatament de la Universitat i de qualsevol criteri filològic o científic, per suposat. Crítiques furibundes a tot allò que sone a català, reivindicacions del nom "llengua valenciana" i una ridiculització, frívola, insultant, de tot allò que ell va analitzar amb seriositat i mestria i va ajudar a establir (en la seva vida anterior). Alguns articles apunten a la no renovació per la Universitat de Barcelona del seu contracte com a font de la seva fúria. Altres sumen un apropament a l´extrema dreta. Una figura polèmica, camaleònica, només digna d´ una societat tan malalta, en termes de la seua llengua (i molts altres) com la nostra paranoica societat valenciana.

BIBLIOGRAFIA

- "El bilingüisme com a mite" Lluís Vicent Aracil i Bonet, 1966.

- "Sociolingüística", F. Gimeno Menéndez i B. Montoya Abad, Universitat de València, 1989.

WEBGRAFIA

"Aracil, pilar històric i polèmic de la sociolingüística catalana" a Xarxes socials i llengües. Data de recerca: 3 març 2014

http://xarxes.wordpress.com/2011/04/19/aracil-pilar-historic-i-polemic-de-la-sociolinguistica-catalana/?relatedposts_exclude=3416

Entrada "Lluís Vicent Aracil i Bonet" a la Uiquipèdia

http://www.uiquipedia.org/Llu%C3%ADs_Vicent_Aracil_i_Boned

Entrada "Lluís Vicent Aracil i Bonet" a la Wikipèdia

http://ca.wikipedia.org/wiki/Llu%C3%ADs_Vicent_Aracil_i_Boned

"Vides exemplars 7, Lluís Vicent Aracil" a Més content que un gínjol

http://ginjol.blogspot.com.es/2008/06/vides-exemplars-8-lluis-vicent-aracil.html

Entrada " Rafael Ninyoles i Monllor " a la Wikipèdia

http://ca.wikipedia.org/wiki/Rafael_Ninyoles_i_Monllor

"Llengües en conflicte, entrevista a Rafael Ninyoles" Omnium Cultural, juny 2001

http://www.omnium.cat/docroot/omnium/imgs/images/3322.pdf

La nostra postura. Parla la ciència, parla la Universitat

 A 14 de febrer trobem la següent noticia al diari Levante:


Los rectores piden al Consell que no vuelva a épocas de oscuridad e ignorancia
Las universidades públicas apoyan a la AVL y aseguran que la ciencia es «unánime»

Ignorancia fue uno de los términos manifestados por la Universitat de València en torno al rebrote del conflicto lingüístico, ahora por la definición de valenciano, e ignorancia fue uno de los conceptos que esgrimieron ayer contra el Consell los cinco rectores de las universidades públicas en una declaración conjunta de apoyo a la Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL).
Los rectores mostraron un respaldo «unánime» a la definición de valenciano del Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de la Acadèmia. En su opinión, este «no hace sino dar continuidad a una visión científica de unidad de la lengua avalada por universidades de todo el mundo con estudios de filología románica».
Al respecto, un dato que suele pasar desapercibido: todas las universidades tienen estudios de Filología Catalana reconocido por la romanística internacional, pero ninguna de «Filología Valenciana».
El portavoz de los rectores valencianos y máximo representante de la Jaume I de Castelló, Vicent Climent, recordó al Consell que «no se puede ir en contra del conocimiento, porque sería volver a épocas de oscuridad e ignorancia».
El apoyo es especialmente oportuno después de que el Jurídic Consultiu haya dado la razón en el conflicto al Gobierno de Alberto Fabra, que defiende que la definición ha de ser modificada por considerar «compatibles» las definiciones de valenciano y catalán.
Para los máximos representantes de los campus valencianos, el conflicto que se ha generado es «totalmente artificial y estéril», puesto que «la posición científica es unánime en este sentido».
Recordaron además que esta visión está avalada por diferentes sentencias del Tribunal Superior de Justicia de la C. Valenciana, el Supremo e incluso el Constitucional. Al respecto, los rectores consideran que la Generalitat «está a punto de salir de la Constitución en el tema de la lengua al no aceptar la jurisprudencia».
Asimismo, la Xarxa Vives d'Universitats, que engloba a todo el ámbito lingüístico, expresó su apoyo a la definición de valenciano del Diccionari Normatiu.

DICCIONARI NORMATIU VALENCIÀ- Definició de "valencià"

L´ Academia Valenciana de la Llengua ha publicat a internet el seu diccionari.
La font de la (interessada) polèmica ha segut aquesta definició sobre la llengua.
Científica, rigorosa, conseqüent amb les càtedres de filologia catalana d´arreu del món, no ha complert les expectatives polítiques dels que encara agiten, amb fins poc culturals o de difusió del coneixement, aquest tema.
Ací tenim l´enllaç a la web i la definició

http://www.avl.gva.es:8080/dnv/

2.

m. LING. Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó i la ciutat sarda de l'Alguer, llocs on rep el nom de català.

L´aniquilació d´una llengua tancant els seus mitjans de comunicació

El club de la mitjanit, 21 gener del 2014

El passat 21 de gener s´ apagà el darrer mitja de comunicació en la llengua pròpia que existia al País Valencià. Els repetidors de Acció Cultural deixaren de poder emetre Catalunya Ràdio a les vuit de la nit, sota l´amenaça d´una multa d´un milió d´euros. Ja no en queda cap.

En plena era de l´informació, on tots estem comunicats, resulta sorprenent que dos territoris veïns, que comparteixen llengua i cultura, no puguen compartre les seves teles, les seves ràdios. D´entrada, els valencians ja no en teniem mitjans propis, ens els han eliminat. Menys mal que existeix internet, però pensem que no tothom en té, sobretot la gent matjor. I no en tots els moments estem on line, com per eixemple anant en cotxe.

Aquesta ridícula mesura, amagada sota una fosca denúncia de una misteriosa associació sorgida ad hoc, està molt treballada i té uns objectius molts clars. No és un fet aïllat. Hom podria vore una campanya ben orquestrada pel blaverisme, sempre amb el suport del Govern central, que no ha fet res en contra i ha donat carta blanca (existeixen centenars de ràdios pirates que no tanquen pas).

Els objectius continuen sent els mateixos que en temps d´Abtril Martorell. Una utilització política, interessada, del tema de l´unitat de la llengua. Crear separació, odi e incultura per recollir vots. Separar territoris comuns que junts podrien donar por. Conduir-los cap a una regionalització, una cantonalització, deixar la nostra identitat com un folklorisme innocent. No siga que s´ens pegue l´eixemple dels veïns del nord.

Davant aquesta darrera agressió no em vaig poder quedar callat. Jo soc oient diari de Catalunya Ràdio. Vaig escriure un mail al programa "El Club de la Mitjanit" i el bon del Pere Escobar (el presentador), després d´una magnífica i sentida entradeta sobre la trista situació, ens va donar veu a uns quants valencians. Jo surto només acaba ell, sobre el minut 1:30 de l´enllaç.