TEXTOS PROPIS

Diari "LEVANTE", 6 de febrer del 2014

Enllaç: http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2014/02/06/avl-planta-cara-pp-publica/1076230.html

COMENTARI:

Tants anys després, aquesta estranya Acadèmia particular, local, separada, ha descobert i dictaminat, per fi , de quina llengua n´és la Acadèmia. Tal volta deuria haver començat per ací. Però que ben que queda. I qui no vol ser acadèmic? I ja posats han arribat a la mateixa conclusió que ja tots sabíem: el valencià és una llengua romànica que es coneix, a tots els demés territoris amb parlants, amb el nom de català.

Els promotors del Partit Popular (aquell partit que va absorbir, de manera tan natural, el blaverisme d´Unió Valenciana) s´han quedat amb un pam de nassos. Després de voler tancar, directament, el seu invent (són grans demòcrates, sí) han tingut que fer una mica de marxa enrere.

Tenen molta barra: "La lengua es un vehículo de unión y no de confrontación», diu el seu Secretari Regional. Un dels caps de la intenció manipuladora, interessada, política, que desfà la nostra llengua, la minsa, creant un problema on científicament, al camp de la cultura, mai ho ha hagut. Cal tindre molt poca vergonya. Però venen un producte que se compra, fabricat amb molta mala baba, i els és molt rentable.

No obstant, si volem buscar els culpables més importants d´ aquesta manipulació tan ben muntada, no mirem cap als promotors de la "Batalla de València". Qui ho va legalitzar, qui va cometre l ´absurd de fer-ho ordre i norma, va ser el partit Socialista del País Valencià, que va fer poc país, certament. L´ Estatut d´ Autonomia     , negociat amb dues majories absolutes seues (ací i a Espanya), és una creació estranya també: posats a nomenar-nos ens deixa com a una Comunitat (com si fórem veïns i a mi haguérem tingut autogovern) ; la bandera preautonòmica que ja teníem (la mateixa amb la que va entrar Jaume I) va ser decorada amb l’emblemàtic blau i, allò més increïble, no se sap amb quins criteris (de la ciència no), crearen una llengua pròpia, confonent per a sempre una definició dialectal, molt lògica i respectable, en una llengua pròpia inexistent: el valencià.

Hom dirà que què més donen les definicions. Donen i molt. Un és allò que es diu, els símbols són molt importants. Així que pensem en Joan Lerma quan encara estem, en 2014, amb les mateixes histories, acientífiques i polítiques, quan parlem de la nostra llengua. En compte de fomentar-la, que bona falta li fa. Ara que, a la Acadèmia, ja saben a quina llengua pertanyen, que continuen amb les seus tasques, els seus diccionaris. Amb la normalització i la difusió. Que la posen guapa. I, per favor, que presenten el Diccionari. Però què passa? Vergonyosos ara? Acadèmics, no vos amagueu. La ciència es difon. La barbaritat també però millor difondre la ciència.