URI RUIZ BIKANDI i l´atenció a la immigració. Adjunte un comentari sobre aquesta conferència, tan interessant i relacionada amb el nostre TEMA 4: LLENGUA I IMMIGRACIÓ:

EL PROBLEMA DE L´ATENCIÓ A LA DIVERSITAT AMB L’APRENENTATGE DE LES LLENGÜES. AMB LLENGÜES EN CONTACTE, UN PROBLEMA MÉS

Problema, problema, problema. Són les paraules que més se repeteixen en la conferència de Ruiz Bikandi. Quan parlem d´atenció a la diversitat sempre tractem de vore-ho des d´un punt de vista positiu, valorar l´aportació, la riquesa. Açò és evident. La nostra piràmide poblacional seria encara més insuportable. I el nostre avorriment també: viure a un lloc on només hi han autòctons pot ser angoixant, limitador. Som barreja . Però, deixant de banda aquest plantejament inicial, l´acollida dels nouvinguts és un problema. Realment. I Ruiz té raó. I ho és perquè una escola pública, castigada, sense mitjans, desprestigiada, ha d’assumir, a soles, tot l´esforç integrador, en mig d´ un marc d´escoles privades subvencionades per l´ Estat (açò seria tema per un altre treball).

Va ser un problema que semblava gegant. Però la crisi arribà i ara ja som un país, nosaltres, d’immigrants. Ara som nosaltres els que enfoquem l´acollida. Però hi hagué un moment esplendorós, fals, en que semblava que açò no pararia mai. I en creixement exponencial. Aquest és el context de la conferència, l´any 2002. Ruiz, professora de Magisteri a Bilbao, renovadora pedagògica, experta en temes lingüístics, amb nombroses publicacions i estudis, surt a captar el moment. Encara que no té resposta esbossa una sèrie de conclusions primeres després del seu estudi. 

Detecta una acollida asistemàtica, on se fa el que se pot, amb una meitat d’immigrants que no coneix cap llengua del seu nou àmbit, en un context bilingüe. No hi ha una preparació. Troba dues coincidències: un fals i ben pensant igualitarisme (els tractem igual però evidentment no estan en la mateixa situació, no parteixen des del mateix punt, encara que fagen tot el recorregut educatiu) i la dèria de dur-los a tots al psicopedagog. En general s´avorreixen a classe, desasistits, sense materials ni tasques per a ells, a voltes sense entendre res. I per a aprendre una llengua, i qualsevol cosa, se necessita una "emoció intel·lectual", que els nouvinguts participen, practiquen.

I no estem preparats perquè es quelcom nou. Ruiz té clar que d´açò se surt amb la reflexió sobre la pràctica, compartint les experiències i les possibles solucions. També argumenta que les escoles més avançades, amb major renovació en els seus mètodes i major investigació, estan molt millor preparades que les escoles de funcionament tradicional. El treball en equip, dins l´escola, és bàsic. I manca també una actitud. La de conèixer els altres, les seves costums. I les seves llengües i modes d ´escriptura. Si no la integració és impossible. Valorar-se, respectar-se tots, perquè ells ja són nosaltres.

Interessa escoltar a Ruiz Bikandi, i més per a un habitant que comparteix la mateixa situació de llengües en contacte, amb la mateixa llengua koine amenaçant la llengua pròpia minoritzada. Bé, la situació no és la mateixa. El que passa al País València no pot passar enlloc, probablement som la terra més divertida (més terrible) per a fer sociolingüística. Tornant a Euskadi i observant els seus models educatius podem treure conclusions demolidores sobre la comparació entre els governs de dreta d´ací i els d’allà, el respecte i la cura que se té sobre la senya d´identitat més important a un i a altre lloc. El seu model A (euskera impartit només a la mateixa assignatura) és marginal, dels extrems: escoles d’elit privades junt amb les línies més depauperades, allà on claven els immigrants sense preguntar. El Model B (les assignatures menys "importants" en euskera) supose que serà paregut al nostre PPEC. Encara que eixa incorporació progressiva...igual inclús se queda en anecdòtic, en un model A vasc). El model D, el de immersió lingüística, el que se fa en Catalunya o el Quebec, el que tots els estudis diuen que és absolutament necessari per a la subsistència d´una llengua minoritzada, nosaltres no el tenim. O siga, tot en basc, excepte les assignatures d’altres llengües, clar. El nostre PPEV té assignatures en castellà i en anglès, som trilingües i tot. El millor són les dades d´Euskadi, curs 2011/12: model D un 64%. Mentre es tanquen unitats i més unitats de línia en valencià a la nostra terra. És obvi on hi ha futur i on no.

El sentit comú plena el discurs de Ruiz sobre el model a escollir: el que necessiti l´alumne. Per davant van les persones. Segons si el lloc d´acollida siga bascparlant o no. Supose que tindran millors definides les zones que ací, on València ciutat és valencianoparlant, com en els somnis de Joan Fuster. M´ha interessat moltíssim la incidència que fa en que hi ha que desenvolupar la llengua materna, com siga, per a aprendre ´n d´altres.

Jo puc aportar una miqueta al tema. Les meves experiències al respecte són curtes però intenses. Les dos setmanes que vaig passar a les pràctiques de Primer, a una escola pública amb majoria immigrant. En les poques hores que el castigat professorat (barracons, abandó administratiu, sense ajudes, sense rumb, deixadesa o mestres cremats....un panorama) tenia "lliure" se dedicaven a donar classes de llengua als que acabaven d ´arribar (ara ja no tenen hores lliures, per cert). Recorde estar amb una xiqueta del Pakistan. I ser plenament conscient que no entenia res del que li deia. I no saber que fer. Molt frustrant. I hi ha que fer alguna cosa. Necessitem plans, ajudes, mitjans. I actituds. El "component emocional" (detecció d´utilitats i finalitats, segons prejudicis) per aprendre una llengua és essencial. En el nostre cas si no l´utilitzem i la prestigiem, si no la fem visible, ningú dels nouvinguts la voldrà parlar. Ni dels nouvinguts ni dels d´ací.