EL MITE DEL BILINGÜÍSME. 

Sociolingüística al País Valencià: Aracil i Ninyoles.

Seria difícil de trobar un lloc al món més animat, sociolingüísticament parlant, que la nostra terra. El concepte de diglòssia, llengua minoritzada i substitució lingüística prenen forma, només sortir al carrer, amb gran evidència. Fent d´ aquesta assignatura un cas pràctic, un exercici realista, quelcom descriptiu.

Dins de la sociolingüística hi han dos noms valencians que sobresurten, no només al País Valencià, si no a tot l´àmbit de la llengua catalana, com a grans establidors de la matèria: Lluís Vicent Aracil i Bonet i Rafael Ninyoles i Monllor. D´ells en surt la denuncia del fals bilingüisme amb que s’emmascara la nostra relació amb el poderós cavall de Troia del castellà, o el terme "conflicte lingüístic", bàsic com a punt de partida definitori de la situació.

Però anem per parts, mirem un poc primer la biografia. Comencem per Aracil, l´enfant terrible d´aquest camp, el brillantíssim sociolingüista (quan ningú ho era per ací). Un personatge descrit com un geni, com un home immensament culte, que després d´establir les bases de la matèria i obrir el pas, renegà d´ella i de la seva pròpia obra i pensament, per esdevindre una font de polèmica. Sortí de la Universitat i s´endinsa dins de tesis secessionistes.

Com és possible una figura, una trajectòria, com la d’ Aracil? Només per les nostres terres es pot donar tal capacitat de contradicció, de confusió, de conflicte. La seva esquizofrènica postura personalitza perfectament els mals de la nostra estranya situació. Que el sociolingüista més brillant de les lletres catalanes siga valencià, i siga també un convers cap a la separació, forma part d´ un guió immillorable (per al suspens, no per a la salut de la nostra cultura, es clar). Nascut el 1941, fill de la burgesia, llicenciat en Dret i Filosofia i Lletres, estudiant brillant, gaudeix d´una beca als EEUU on tracta amb sociolingüistes importants. A la tornada, amb la seva valuosa experiència, forma el Grup Català de Sociolingüística. Es professor al departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona des de 1976 fins al 1987.

El seu company de tesis durant els anys setanta i vuitanta, el Doctor en Sociologia i llicenciat en Dret Rafael Ninyoles, nascut el 1943, també va gaudir d´una beca als EEUU  i també esdevingué professor universitari, en aquest cas de Sociologia a la Universitat de València, des de 1971. Ell fou el difusor del terme "autoodi" dins de la sociolingüística, com a perfecte retrat de la nostra situació, on existeix una llengua amb més baix status (català) i es produeix una identificació amb la llengua dominant (castellà), rebutjant i desqualificant la pròpia identitat lingüística i el seu futur. Açò recorda inevitablement a un terme establert als anys 70 pel sociòleg clau Pierre Bourdieu: "violència simbòlica", aquella en la que els dominats són còmplices d´ aquesta força erigida en la seva contra, no s´enteren.

Cal indicar que Ninyoles és divulgador de termes que Aracil havia establert amb anterioritat, com aquest d´ "autoodi" o "conflicte lingüístic", aprofundint en aquestos. Té una obra més divulgativa i extensa que la del polèmic company, que és també molt amplia però peca de dispersió, i fou aturada a finals dels 80 amb la seva fugida de l´ àmbit que els coronà com grans innovadors. Ninyoles utilitza un llenguatge més assequible.

Per tal d’introduir-nos en els grans avanços i perennes descobriments d´aquestes dos figures al seu camp existeix una obra introductòria, clara, completa i ben enfocada, baix el títol general de "Sociolingüística", de F. Gimeno Menéndez i B. Montoya Abad, Universitat de València, 1989. Mirant el seu enfocament ens parla de "multilingüisme" ancestral, producte d´ una "impuresa nacional" on no entra (i que és la mare dels ous. Les llengües sense Estat, a un context històric d´estats-nacions des de el segle XIX,  són llengües condemnades a ser minoritzades). La diglòssia surt com una contracepció al "bilingüismo feliz" que ens volien interessadament vendre els dominadors (Ninyoles). Aracil estableix el "conflicte lingüístic" com a una definició integradora i completa de termes separats, però que convergeixen: bilingüisme, contacte lingüístic, substitució lingüística . Dos llengües competeixen en els mateixos àmbits, mai és un combat just. I a l´obra "El bilingusime com a mite" (1966) escriu el següent:

"...el mite implica amb insistència que el català i el castellà són compatibles (d´una banda), mentre que (de l´altra), no ho són i mai no han d´estar al mateix nivell (...) La inferioritat absoluta i suposadament "intrínseca" del català respecte al castellà és donada simplement per descomptat (...) En tot cas, són generalment els parlants natius de la "llengua inferior" els que són suposats i/o encoratjats a ésser bilingües. Ningú no insisteix pas en la reciprocitat. (pàgines 43-47)".

Heus ací quin perfecte resum, amb quina facilitat mostra allò tan perceptible i allò sobre el que la majoria de la gent, fora dels àmbits d´ estudi del tema, du tan interioritzat i tan poc reflexionat.

Si volem aprofundir a l´obra de Ninyoles nomenem les següents obres:

-Conflicte lingüístic valencià (1969)

-Estructura social y política lingüística (1975)

-Sociologia de la ciutat de València (1996)

D´ Aracil podem destacar :

-Papers de sociolingüística (1982)

-Dir la realitat (1983)

Per últim recalcar una vegada més la fascinació per un personatge tan contradictori com Aracil. Existeix una versió blavera  de la wikipedia (Uiquipèdia) que ens connecta amb entrevistes agraïdes i aplaudides a Las Provincias . De l´ època del apostatament de la Universitat i de qualsevol criteri filològic o científic, per suposat. Crítiques furibundes a tot allò que sone a català, reivindicacions del nom "llengua valenciana" i una ridiculització, frívola, insultant, de tot allò que ell va analitzar amb seriositat i mestria i va ajudar a establir (en la seva vida anterior). Alguns articles apunten a la no renovació per la Universitat de Barcelona del seu contracte com a font de la seva fúria. Altres sumen un apropament a l´extrema dreta. Una figura polèmica, camaleònica, només digna d´ una societat tan malalta, en termes de la seua llengua (i molts altres) com la nostra paranoica societat valenciana.

BIBLIOGRAFIA

- "El bilingüisme com a mite" Lluís Vicent Aracil i Bonet, 1966.

- "Sociolingüística", F. Gimeno Menéndez i B. Montoya Abad, Universitat de València, 1989.

WEBGRAFIA

"Aracil, pilar històric i polèmic de la sociolingüística catalana" a Xarxes socials i llengües. Data de recerca: 3 març 2014

http://xarxes.wordpress.com/2011/04/19/aracil-pilar-historic-i-polemic-de-la-sociolinguistica-catalana/?relatedposts_exclude=3416

Entrada "Lluís Vicent Aracil i Bonet" a la Uiquipèdia

http://www.uiquipedia.org/Llu%C3%ADs_Vicent_Aracil_i_Boned

Entrada "Lluís Vicent Aracil i Bonet" a la Wikipèdia

http://ca.wikipedia.org/wiki/Llu%C3%ADs_Vicent_Aracil_i_Boned

"Vides exemplars 7, Lluís Vicent Aracil" a Més content que un gínjol

http://ginjol.blogspot.com.es/2008/06/vides-exemplars-8-lluis-vicent-aracil.html

Entrada " Rafael Ninyoles i Monllor " a la Wikipèdia

http://ca.wikipedia.org/wiki/Rafael_Ninyoles_i_Monllor

"Llengües en conflicte, entrevista a Rafael Ninyoles" Omnium Cultural, juny 2001

http://www.omnium.cat/docroot/omnium/imgs/images/3322.pdf