LLISTAT DE CASTELLANISMES I BARBARISMES MÉS FREQÜENTS

INTERFERÈNCIES LINGÜÍSTIQUES

Ací tenim un enllaç d´interferències lingüístiques, un catàleg de castellanismes i barbarismes que contaminen la nostra llengua:

http://www.aldeaglobal.net/valenciagarrigosa/apunts/llistat_de_barbarismes.pdf

I la contaminen (aquest és un terme molt fort) perquè darrere d´ ells hi ha tot un procés i una intenció de substitució lingüística, de llengua dominant que se menja a la llengua minoritzada. Òbviament no aspirem a cap puresa. La diversitat és enriquidora i ens formulem a partir d´ella. Els manlleus són mots que passen d’una llengua a una altra i s’integren en la llengua que els rep perquè aquesta no té cap mot propi per designar un determinat concepte, la paraula "càmping" n’és un. I si ens fem un "iogurt" estem viatjant a Turquia, i si és "xocolata" prové del quítxua. Però si se vestim amb unes "sabates" també tenim un mot d´origen turc, i els nostres "pantalons" provenen de l’italià. I una xiqueta se diu Almudena i el seu nom és àrab. I el etcètera del món que tots compartim, afortunadament.

Però quan són dues llengües en contacte les que se presten paraules, malament. Perquè les llengües en contacte continu, històric, geogràfic, produeixen malformacions. Relacions desiguals. Se crea el context on la llengua dominant plena de paraules la llengua dominada. Aquestes paraules ja existeixen, no són manlleus, no són útils préstecs. Denominen conceptes, idees, objectes, que ja se poden pensar i expressar en la llengua minoritzada. I que en fer-se d´una forma incorrecta no són només una lleugera incorrecció de lèxic. Manifesten un empobriment de la llengua pròpia, un allunyament d´un estàndard desitjable, una partida que poc a poc se va perdent, on se juga la salut del principal signe d´identitat d´un poble.

E igualment greu, la pronunciació. Una llengua s´escriu i se parla. La parla castellanitzada, sense assolir la pronunciació que la caracteritza, és un greu empobriment. Açò és especialment notable a València ciutat i les comarques del voltant, amb el dialecte apitxat. Es perden alguns fonemes de pronunciació, i les vocals no s´obrin. Alguns que apitxem manifestem un autoodi envers el nostre subdialecte. No puc deixar d´envejar la pronunciació (per mi més rica) de comarques interiors, encara que em diguen que és igualment respectable i no empobrit el meu apitxat. Jo em sento com un castellanoparlant, amb el seu accent, que parla en valencià.

Les llengües les fan les persones que les parlen. I són tan vives i tan riques com els seus parlants volen quan les utilitzen. L´ús és la vida, clar. Però quin us? Hom dirà que mentre s´use dóna igual que siga amb barbarismes i castellanismes. Aquesta seria la visió de les Falles, de proclamar la incorrecció. Està clar que sempre és millor que s´utilitze, això demostra presència, intenció d´usar-la, siga com siga. Sempre és millor això que no usar-la mai, com els principals polítics que ens governen (alcaldessa, president...). Estem en tal situació de feblesa que podem acabar donant suport a fer un ús manifestament (e intencionadament) incorrecte, com és el cas d´ aquesta foto del mosaic de campió del Valencia C.F. a l´any 2002. Hem de pensar que dels 50.000 socis cap sap com s´escriu la paraula?? Aquesta consagració de l´error, damunt, és manifesta, intencionada. Pren i dóna forma a la postura acientífica, política, que tant mal ens fa i tanta confusió crea. La llengua és de la senyora Teresa de Silla, aquella que diu "entonces" i se cuida molt d´usar allò que algú (que realment poc estima la llengua) li ha dit que són "catalanismes". La consagració dels castellanismes, de fer-ho mal. Així estem de malats. Perquè sense la senyora Teresa i els seus fills, i els fills dels seus fills, no tenim futur. La llengua és seva.

Falta normalització, falta ús, falta una política lingüística que lluite contra els prejudicis lingüístics i guanye terreny per a la llengua minoritzada. El valencià viu en un món d´intencionada confusió política. La seva defensa valenta i encoratjadora, plena d´accions, començant per una educació d´immersió en valencià.  Guanyar eixe prestigi, eixa cura, l´ús. Aleshores, si una institució tan important com el Valencia C.F. guanya una Lliga, podrem somiar amb que estimen la seva llengua i per tant l´escriuen bé. Sense interferències lingüístiques. Serem campions tots.

URI RUIZ BIKANDI i l´atenció a la immigració. Adjunte un comentari sobre aquesta conferència, tan interessant i relacionada amb el nostre TEMA 4: LLENGUA I IMMIGRACIÓ:

EL PROBLEMA DE L´ATENCIÓ A LA DIVERSITAT AMB L’APRENENTATGE DE LES LLENGÜES. AMB LLENGÜES EN CONTACTE, UN PROBLEMA MÉS

Problema, problema, problema. Són les paraules que més se repeteixen en la conferència de Ruiz Bikandi. Quan parlem d´atenció a la diversitat sempre tractem de vore-ho des d´un punt de vista positiu, valorar l´aportació, la riquesa. Açò és evident. La nostra piràmide poblacional seria encara més insuportable. I el nostre avorriment també: viure a un lloc on només hi han autòctons pot ser angoixant, limitador. Som barreja . Però, deixant de banda aquest plantejament inicial, l´acollida dels nouvinguts és un problema. Realment. I Ruiz té raó. I ho és perquè una escola pública, castigada, sense mitjans, desprestigiada, ha d’assumir, a soles, tot l´esforç integrador, en mig d´ un marc d´escoles privades subvencionades per l´ Estat (açò seria tema per un altre treball).

Va ser un problema que semblava gegant. Però la crisi arribà i ara ja som un país, nosaltres, d’immigrants. Ara som nosaltres els que enfoquem l´acollida. Però hi hagué un moment esplendorós, fals, en que semblava que açò no pararia mai. I en creixement exponencial. Aquest és el context de la conferència, l´any 2002. Ruiz, professora de Magisteri a Bilbao, renovadora pedagògica, experta en temes lingüístics, amb nombroses publicacions i estudis, surt a captar el moment. Encara que no té resposta esbossa una sèrie de conclusions primeres després del seu estudi. 

Detecta una acollida asistemàtica, on se fa el que se pot, amb una meitat d’immigrants que no coneix cap llengua del seu nou àmbit, en un context bilingüe. No hi ha una preparació. Troba dues coincidències: un fals i ben pensant igualitarisme (els tractem igual però evidentment no estan en la mateixa situació, no parteixen des del mateix punt, encara que fagen tot el recorregut educatiu) i la dèria de dur-los a tots al psicopedagog. En general s´avorreixen a classe, desasistits, sense materials ni tasques per a ells, a voltes sense entendre res. I per a aprendre una llengua, i qualsevol cosa, se necessita una "emoció intel·lectual", que els nouvinguts participen, practiquen.

I no estem preparats perquè es quelcom nou. Ruiz té clar que d´açò se surt amb la reflexió sobre la pràctica, compartint les experiències i les possibles solucions. També argumenta que les escoles més avançades, amb major renovació en els seus mètodes i major investigació, estan molt millor preparades que les escoles de funcionament tradicional. El treball en equip, dins l´escola, és bàsic. I manca també una actitud. La de conèixer els altres, les seves costums. I les seves llengües i modes d ´escriptura. Si no la integració és impossible. Valorar-se, respectar-se tots, perquè ells ja són nosaltres.

Interessa escoltar a Ruiz Bikandi, i més per a un habitant que comparteix la mateixa situació de llengües en contacte, amb la mateixa llengua koine amenaçant la llengua pròpia minoritzada. Bé, la situació no és la mateixa. El que passa al País València no pot passar enlloc, probablement som la terra més divertida (més terrible) per a fer sociolingüística. Tornant a Euskadi i observant els seus models educatius podem treure conclusions demolidores sobre la comparació entre els governs de dreta d´ací i els d’allà, el respecte i la cura que se té sobre la senya d´identitat més important a un i a altre lloc. El seu model A (euskera impartit només a la mateixa assignatura) és marginal, dels extrems: escoles d’elit privades junt amb les línies més depauperades, allà on claven els immigrants sense preguntar. El Model B (les assignatures menys "importants" en euskera) supose que serà paregut al nostre PPEC. Encara que eixa incorporació progressiva...igual inclús se queda en anecdòtic, en un model A vasc). El model D, el de immersió lingüística, el que se fa en Catalunya o el Quebec, el que tots els estudis diuen que és absolutament necessari per a la subsistència d´una llengua minoritzada, nosaltres no el tenim. O siga, tot en basc, excepte les assignatures d’altres llengües, clar. El nostre PPEV té assignatures en castellà i en anglès, som trilingües i tot. El millor són les dades d´Euskadi, curs 2011/12: model D un 64%. Mentre es tanquen unitats i més unitats de línia en valencià a la nostra terra. És obvi on hi ha futur i on no.

El sentit comú plena el discurs de Ruiz sobre el model a escollir: el que necessiti l´alumne. Per davant van les persones. Segons si el lloc d´acollida siga bascparlant o no. Supose que tindran millors definides les zones que ací, on València ciutat és valencianoparlant, com en els somnis de Joan Fuster. M´ha interessat moltíssim la incidència que fa en que hi ha que desenvolupar la llengua materna, com siga, per a aprendre ´n d´altres.

Jo puc aportar una miqueta al tema. Les meves experiències al respecte són curtes però intenses. Les dos setmanes que vaig passar a les pràctiques de Primer, a una escola pública amb majoria immigrant. En les poques hores que el castigat professorat (barracons, abandó administratiu, sense ajudes, sense rumb, deixadesa o mestres cremats....un panorama) tenia "lliure" se dedicaven a donar classes de llengua als que acabaven d ´arribar (ara ja no tenen hores lliures, per cert). Recorde estar amb una xiqueta del Pakistan. I ser plenament conscient que no entenia res del que li deia. I no saber que fer. Molt frustrant. I hi ha que fer alguna cosa. Necessitem plans, ajudes, mitjans. I actituds. El "component emocional" (detecció d´utilitats i finalitats, segons prejudicis) per aprendre una llengua és essencial. En el nostre cas si no l´utilitzem i la prestigiem, si no la fem visible, ningú dels nouvinguts la voldrà parlar. Ni dels nouvinguts ni dels d´ací.

POLÍTICA LINGÜÍSTICA I ENSENYAMENT

Respecte al nostre tema 3, on analitzem la política lingüística, vuic enfocar el meu comentari a partir d´aquest balanç, que fa la secció d’ensenyament d´ Acció Cultural del País Valencià, sobre els 3 anys de la LUEV:

En la celebració del trentè aniversari del la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, Acció Cultural del País Valencià, a través de la Secció d’Ensenyament, presenta a l’opinió pública les consideracions següents:

1. La promulgació d’aquesta llei encetava una via d’esperança en la recuperació del català al País Valencià tant pels seus continguts implícits com pels explícits. La catalogació dels municipis valencians en dues àrees lingüístiques definides amb criteris històrics, va propiciar l’establiment de programes específics d’ensenyament per a assolir el ple domini individual de totes dues llengües oficials, la tutela jurídica del dret d’ús i la proscripció de qualsevol discriminació per raons de llengua són només alguns principis que podien justificar la valoració positiva d’aquella promulgació, més encara quan les disposicions transitòries i finals establien terminis d’aplicació i autoritzaven el Consell de la Generalitat Valenciana “a l'adopció de quantes disposicions reglamentàries calguen per a l'aplicació i desplegament del que es disposa en aquesta Llei.”

2. Tanmateix, passats trenta anys, ja en el temps dels governs del PSPV-PSOE, i encara més amb els posteriors del PP, l’aplicació de la LUEV ha estat denunciada des de diverses organitzacions i plataformes per incompleta i deficitària quan no pel menysteniment per part de l’Administració valenciana d’allò que la llei estableix.  Heus-ne ací un exemple vigent encara, a pesar dels cinc anys transcorreguts, si hom actualitza les dades, en els quals tot indica que la situació ha empitjorat ostensiblement:

“El cas és que 25 anys després el valencià no és usat “en tots els camps de la nostra societat”, ni de bon tros. Ni tan sols allà on “especialment” havia de ser “vehicle de recuperació”. Qualsevol mirada per superficial que siga ho podria corroborar. I han passat 25 anys des d’aquelles intencions i de les mesures promeses.”
(MESA PER L’ENSENYAMENT EN VALENCIÀ: Un diagnòstic de la Llei d’Ús: 25 anys d’aplicació, un informe d’explicació i 10 mesures d’implicació. Novembre 2008)

3. A les mancances reiteradament denunciades, cal afegir que la LUEV va ser una llei plena de  concessions i d’eufemismes encaminats a trobar punts de consens i d’acceptació generals dins el panorama convuls de l’anomenada Batalla de València i de la situació sociopolítica de la Transició. Així, els grups polítics partidaris de la denominació científica i acadèmica universalment reconeguda de “català” amb què és coneguda la llengua dels valencians i dels catalans tots, van acceptar en el text legal la denominació popular i tradicional de “valencià” en el benentès que això no significava cap renúncia a la denominació comuna. De la mateixa manera, la denominació  del territori com a “Comunitat Valenciana” no era excloent en l’esperit del legislador de la històrica de “País Valencià”, tal com apareix encara en les sigles d’alguns partits polítics presents llavors i encara ara a les Corts.

4. Progressivament, s’ha anat incrementant la pressió contra la denominació científica de la llengua, tot ignorant i desafiant les nombroses sentències judicials i els pronunciaments acadèmics, fins al punt que el partit en el poder ha arribat a forçar acords parlamentaris grotescos de persecució del professorat per aquesta raó, i altres operacions igualment arbitràries. De la mateixa manera, el corró de la majoria absoluta del Partit Popular pretén esborrar la denominació de “País Valencià” continguda al preàmbul de l’Estatut d’Autonomia, una volta que considera ja guanyada la batalla dels altres símbols.

5. Tot plegat s’emmarca dins l’estratègia despersonalitzadora i d’anul·lació de la tradició històrica compartida amb l’antiga Corona d’Aragó, de la base filològica i cultural i, sobretot, de la recuperació nacional dels valencians des de la formulació del valencianisme modern forjat amb els llegats dels grans mestres valencians contemporanis com Carles Salvador, Manuel Sanchis Guarner, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i Enric Valor, entre altres.

6. En aquesta formulació resulten d’una importància capital els trets d’identitat que ara més que mai la majoria parlamentària vol eradicar amb la finalitat òbvia de convertir el País Valencià en una “autonomia” -en realitat, “província”-, en “la comunitat” (sense ni tan sols nom propi), satel·litzada dins un estat inflexiblement jacobí i excloent de tota diversitat nacional dins el seu territori.

7. En el camp més estrictament acadèmic i de supervivència del català al País Valencià, reclamem l’extensió de l’ensenyament en valencià en totes les etapes educatives i denunciem especialment la situació de la llengua a l’ensenyament secundari, on actualment es desatenen reiteradament les peticions de milers d’estudiants i de les seues famílies de rebre l’educació en la llengua pròpia dels valencians.

8. Igualment denunciem que en l’àmbit universitari hi ha una oferta de classes en català molt inferior a la demanda real.

9. Fora de l’àmbit acadèmic, és fàcil constatar que la LUEV i el seu desenvolupament posterior no han convertit el català en la llengua majoritària en l’àmbit polític, judicial, administratiu, comunicatiu, professional, etc. del País Valencià. Ans al contrari, és freqüent trobar, sobretot darrerament, notícies de greus infraccions de la llei per discriminació cap als catalanoparlants per part d’algunes autoritats obligades a respectar els drets lingüístics dels ciutadans.

10. Amb aquest Manifest, Acció Cultural del País Valencià fa una crida a totes les entitats, associacions cíviques i persones que es vulguen sumar a la reivindicació del valencianisme modern en el qual són irrenunciables el nom de “País Valencià”, la denominació comuna de la llengua segons la romanística mundial, la senyera de Jaume I com a símbol de la unitat, i la total recuperació en l’ús de l’idioma. Només des d’aquesta perspectiva podem afrontar els reptes socials, econòmics i culturals que la nostra societat necessita.

Per tot això, ACPV fa una convocatòria a tothom que vulga per tal d’establir les accions necessàries per a dur endavant aquestes reivindicacions.

País Valencià, novembre 2013.

El balanç és demolidor. I molt realista. La política sobre una llengua és l´acció de govern, aquesta Llei i la nova del plurilingüisme. E, igual de perillós, la no acció. El deixar morir. Les lleis són paper mullat si no es fa res per complir-les. Hi ha una clara intencionalitat. Ja que som educadors parlem del tan important currículum ocult. Quan tenim a un President de la Generalitat que reconeix públicament que no sap una de les dues llengües oficials del país, o a una Consellera d´Educació que demana perdó per parlar en valencià, tenim un currículum ocult fenomenal. Jo diria que poc ocult. Tenim un menyspreu, un autoodi tan interioritzat que se queda, cada volta més, en "odi" directament, perquè ja no es percep la llengua (minoritzada) ni com un assumpte propi. Més bé com una anècdota, una lleugera particularitat. Si aquestos son els que han de normalitzar l´ ús, els que han de fomentar el respecte i l´ estima per la llengua pròpia, anem directes a la substitució lingüística.

Les escoles són la força de la nostra llengua, la poca que tenim. Les escoles públiques, perquè partim d´una injustícia estatal, com és la subvenció per part de tots de les escoles privades, mitjançant la concertació. Una concertació on menys d´un ridícul 7% s´orienta cap al valencià. Business is business. I se permet i se paga, clar. Allà on més s´ha fet per la normalització hi ha estat l´esforç educador dels mestres de les escoles públiques. Però no se´ls deixa treballar, ni es fomenten les línies en valencià, a pesar de la demanda. Més bé se posen entrebancs, com hem vist amb el cas de l´escola Pare Català a Benimaclet. Amb la nova Llei anem inclús cap a una reducció de presència de l´ensenyament de la llengua minoritzada. I partim d´un 29%, quan tots els experts mundials aposten per una immersió total per tal d´organitzar el futur d´una llengua dominada com la nostra. O siga, que hauria de ser d´un 100% per voler estar sans. L´exempció permesa, massa generalitzada, a les zones monolingües, aprofundeix la divisió i el menysteniment, la poca necessitat d´aprendre l´altra llengua oficial. Només som bilingües els que hem d´ aprendre la gran llengua comú, per obligació (se´ns presenta, doncs, en una relació poc igualitària). Els dominadors poden viure tranquil·lament sense saber res del valencià. només per a determinades posicions funcionarials, i cada volta menys.

La LUEV partia d´un pervers incompliment. Se plantejava el domini de les dues llengües, en pla d´igualtat, "prescindint de la llengua habitual en iniciar l’escolaritat". O siga, que els castellanoparlants deurien d´ estudiar en valencià. Altre factor confús és el "territori valencianoparlant". València ciutat és un territori valencianoparlant? Ho és oficialment. Així se remarca que ací s´ha parlat en valencià, històricament. Per suposat. Perquè està clar que Requena no ho és. Però és València ara, com en els somnis de Fuster, valencianoparlant? Jo visc ací i ja dic que no. O siga, que tots els alumnes deurien d´estudiar en la llengua minoritzada, per tal de recuperar-la, prescindint de la seva llengua habitual.

El decret del plurilingüisme del 2012 encara ho empitjora tot, amb la formulació del Projecte Lingüístic de Centre, on cada centre escolleix, dins d´ una situació tan desigual en l´estat de les dues llengües oficials (la arraconada s´hauria de protegir). El "dret de les famílies" (un concepte neoliberal que fuig dels estudis sociolingüístics, del criteri dels professionals, de la intervenció reguladora de les Administracions) a rebre les primeres ensenyances en la llengua habitual ja sabem per on caurà. I va cap al camí de l´extinció d´una llengua, no de l´educació plurilingüe. Després se complementa amb una "consulta als pares". Es diu que no és vinculant, però obri la porta a una absurda "guerra lingüística", allunyada de criteris rigorosos, oberta a l´arbitrarietat. Baix el parany d´aprendre anglès, quan no s´ha sabut en 30 anys ni assentar la llengua pròpia, s´arracona el valencià, encara més, deixant-lo a decisions que recorden al lliure mercat. I el mercat està molt descompensat.

La llengua és el principal signe d´identitat d´un poble, sempre saben per on ataquen. Res es casual. He volgut deixar el manifest d´ACPV perquè resumeix perfectament el desenvolupament històric de la pèrdua d´identitat. El darrer pas és l´ ensenyament en valencià, allò més important i on més i millor tasca s´ha fet. El futur de la nostra llengua i el nostre poble com a tal. Ara més que mai, és necessari parlar de País Valencià i dels nostres símbols i capital cultural, no abandonar els nostres trets d´identitat. Des de l´educació tenim la tasca més dura i més engrescadora. La batalla està servida i no admet terme mig, deixar fer ja és un no a la llengua. Un mestre sí que sap valencià i no s´avergonyeix de parlar-lo i ensenyar-lo. Així hauria de ser. Per això tenim aquesta assignatura, no?

 

Seguint amb el tema de les actituds en l’aprenentatge trobe una molt 

interessant aproximació en aquest article, situat al nostre territori, pensat

per als futurs valencianoparlants. Demana metalingüística,

parlar de la llengua, reflexionar. La forma de fer palesos els prejudicis.

Una volta explicitats podrem desmuntar-los. Si no lluitarem contra un enemic

massa potent. Llevem-li la invisibilitat al menys.

La importància de les actituds

lingüístiques en el procés d’aprenentatge

de llengües

Julio Nando Rosales, Neus Palomero Blasco

& M. Rosa Valls Pérez. 

Dins

Llengua, societat i ensenyament Volum III.

Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Novembre 2003.

"D’altra banda, l’estudi de les creences i valors de l’alumnat

ens permetrà desactivar actituds negatives que impossibiliten

l’aprenentatge o l’ús de la llengua i també podrem transmetre

noves normes d’ús lingüístic més respectuoses i igualitàries

per a les dues comunitats lingüístiques coexistents en la nostra societat.

Les actituds són observables en la conducta de l’alumne (judi-

cis emesos, comportaments, hàbits...); per aquesta raó serà

molt important crear a l’aula un clima favorable on l’alumnat 

expresse els seus prejudicis. A partir d´aquestes expressions

podem conéixer les creences de l’alumnat, l’actitud cap a la

llengua i el sistema de valors que li dóna suport.

L’actitud que pot tenir un alumne cap a la llengua ve provoca-

da, majoritàriament –a banda dels factors derivats del procés

d’aprenentatge– pels valors que la societat li ha transmés.

Aquests valors se sustenten en creences que sempre són 

certes per a l´alumne i que, tan sols mitjançant el raonament,

pot arribar a pensar que no ho son.

Haurem de treballar els elements que provoquen una actitud

determinada. Mitjançant el diàleg i el respecte de totes les

creences, provocarem contradiccions en l’alumnat amb la in-

troducció de nous elements de raonament. Finalment, l’alum-

ne haurà de portar a la pràctica en una activitat final, que pot

servir d’avaluació, les noves creences per a aconseguir la

total assumpció de la nova actitud. 

ENFOCAMENT DIDÀCTIC DEL CANVI D’ACTITUDS 

1r Crear un clima de confiança dins el qual l’alumnat expres-

se tots els seus prejudicis.

2n Provocar contradiccions amb elements de raonament

nous per a desequilibrar les creences que l’aprenent tenia clarament

formades

3r Transferència de la nova informació adquirida a la con-

ducta de l’alumnat com a mecanisme d’avaluació del grau

d’assumpció de la nova actitud de l’alumne."

LES MOTIVACIONS PER APRENDRE O UTILITZAR UNA LLENGUA.

Un posicionament poc innocent. La figura de Moreno Cabrera.

Dins del tema de l´educació plurilingüe, de l´adquisició d´una segona llengua, em crida especialment l´atenció tot allò relatiu amb les actituds. No des de la perspectiva fàcil de que com més motivats estiguem per assolir un coneixement millor, això és obvi. Si no des del plantejament de la desigualtat i dels prejudicis que, més o menys inconscientment, s´expliciten en aquestes maneres diferents de vore les llengües, centrades en una suposada utilitat, basades en una suposada supremacia d´unes sobre d´altres.

La llengua és la cultura. Als parlants d´ una llengua minoritzada, que estimen la seva identitat i no cauen en la trampa d´una pobre societat global unificadora (via models culturals dominadors amb les llengües koine), se´ls deu encoratjar, se´ls deu ajudar a treure tota aquella violència simbòlica (com bé ho explicaria el terme del mestre Bourdieu) que els envolta. Una bona manera de fer açò és acabant amb eixa idea de que hi han llengües més importants que altres. Nosaltres patim un fort nacionalisme lingüístic per part de la nostra koine en contacte. L´entorn educatiu és la principal font per a mantindre una llengua...o estimbar-la. Allò que ens diuen que és necessari és que els nostres fillets sàpiguen anglès, per tal de forjar-se un futur. Depositeu el prestigi en "llengües importants", amb milions, milions, milions....de parlants. Vingau amb els guanyadors. Contra aquestes concepcions interessades, tan limitadores, interessa conèixer opinions ben formades que parlen d´ igualtat, que rebutgen imposicions, que denuncien el joc brut.

Una opinió ben formada, i ben diferent de les habituals que percebem des de la Meseta, és la del Doctor en Filosofia i Lletres i Catedràtic de Lingüística General de la Universitat Autònoma de Madrid, Juan Carlos Moreno Cabrera. Algú que sacseja. I per a escoltar com sona un discurs totalment respectuós amb el multilingüisme escoltem aquesta entrevista a Televisión Española, amb motiu de la publicació del seu darrer llibre, Los Dominios del Español: Guía del Imperialismo Lingüístico panhispánico. Les preguntes expliciten els prejudicis lingüístics que dormen dins del nacionalisme dominador: Què és més útil, el català o l´anglès? Per a què saber guaraní? El espanyol té que ser més fàcil d´aprendre, ha triomfat, té més de 400 milions de parlants, per tant serveix més....etc. Les respostes deixen a l´amable presentadora amb un pam de nassos, perdoneu-me l´expressió. Moreno Cabrera afirma amb autoritat que "és més útil per trobar feina a Espanya saber català que anglès", gran titular. Hi ha més, l’entrevista és esclaridora i dóna ganes d´aprofundir en l´obra d´aquesta figura a contracorrent. No te preu apropar-se a Moreno Cabrera, algú que treballa per dignificar totes les llengües, per tractar-les com iguals. Algú que fa feina per motivar a aprendre el català com L2. Aquesta és la clau. Que no ens lleven el prestigi, i, per favor, no se´l llevem nosaltres mateixa. Ve un gran estudiós de Madrid per a dir-lo. Expliquem-ho a les escoles. 

http://www.rtve.es/alacarta/videos/para-todos-la-2/paratodosla2-entrev-jcmoreno-20140227-1130-juan-carlos-moreno-cabrera/2420064/

EL MITE DEL BILINGÜÍSME. 

Sociolingüística al País Valencià: Aracil i Ninyoles.

Seria difícil de trobar un lloc al món més animat, sociolingüísticament parlant, que la nostra terra. El concepte de diglòssia, llengua minoritzada i substitució lingüística prenen forma, només sortir al carrer, amb gran evidència. Fent d´ aquesta assignatura un cas pràctic, un exercici realista, quelcom descriptiu.

Dins de la sociolingüística hi han dos noms valencians que sobresurten, no només al País Valencià, si no a tot l´àmbit de la llengua catalana, com a grans establidors de la matèria: Lluís Vicent Aracil i Bonet i Rafael Ninyoles i Monllor. D´ells en surt la denuncia del fals bilingüisme amb que s’emmascara la nostra relació amb el poderós cavall de Troia del castellà, o el terme "conflicte lingüístic", bàsic com a punt de partida definitori de la situació.

Però anem per parts, mirem un poc primer la biografia. Comencem per Aracil, l´enfant terrible d´aquest camp, el brillantíssim sociolingüista (quan ningú ho era per ací). Un personatge descrit com un geni, com un home immensament culte, que després d´establir les bases de la matèria i obrir el pas, renegà d´ella i de la seva pròpia obra i pensament, per esdevindre una font de polèmica. Sortí de la Universitat i s´endinsa dins de tesis secessionistes.

Com és possible una figura, una trajectòria, com la d’ Aracil? Només per les nostres terres es pot donar tal capacitat de contradicció, de confusió, de conflicte. La seva esquizofrènica postura personalitza perfectament els mals de la nostra estranya situació. Que el sociolingüista més brillant de les lletres catalanes siga valencià, i siga també un convers cap a la separació, forma part d´ un guió immillorable (per al suspens, no per a la salut de la nostra cultura, es clar). Nascut el 1941, fill de la burgesia, llicenciat en Dret i Filosofia i Lletres, estudiant brillant, gaudeix d´una beca als EEUU on tracta amb sociolingüistes importants. A la tornada, amb la seva valuosa experiència, forma el Grup Català de Sociolingüística. Es professor al departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona des de 1976 fins al 1987.

El seu company de tesis durant els anys setanta i vuitanta, el Doctor en Sociologia i llicenciat en Dret Rafael Ninyoles, nascut el 1943, també va gaudir d´una beca als EEUU  i també esdevingué professor universitari, en aquest cas de Sociologia a la Universitat de València, des de 1971. Ell fou el difusor del terme "autoodi" dins de la sociolingüística, com a perfecte retrat de la nostra situació, on existeix una llengua amb més baix status (català) i es produeix una identificació amb la llengua dominant (castellà), rebutjant i desqualificant la pròpia identitat lingüística i el seu futur. Açò recorda inevitablement a un terme establert als anys 70 pel sociòleg clau Pierre Bourdieu: "violència simbòlica", aquella en la que els dominats són còmplices d´ aquesta força erigida en la seva contra, no s´enteren.

Cal indicar que Ninyoles és divulgador de termes que Aracil havia establert amb anterioritat, com aquest d´ "autoodi" o "conflicte lingüístic", aprofundint en aquestos. Té una obra més divulgativa i extensa que la del polèmic company, que és també molt amplia però peca de dispersió, i fou aturada a finals dels 80 amb la seva fugida de l´ àmbit que els coronà com grans innovadors. Ninyoles utilitza un llenguatge més assequible.

Per tal d’introduir-nos en els grans avanços i perennes descobriments d´aquestes dos figures al seu camp existeix una obra introductòria, clara, completa i ben enfocada, baix el títol general de "Sociolingüística", de F. Gimeno Menéndez i B. Montoya Abad, Universitat de València, 1989. Mirant el seu enfocament ens parla de "multilingüisme" ancestral, producte d´ una "impuresa nacional" on no entra (i que és la mare dels ous. Les llengües sense Estat, a un context històric d´estats-nacions des de el segle XIX,  són llengües condemnades a ser minoritzades). La diglòssia surt com una contracepció al "bilingüismo feliz" que ens volien interessadament vendre els dominadors (Ninyoles). Aracil estableix el "conflicte lingüístic" com a una definició integradora i completa de termes separats, però que convergeixen: bilingüisme, contacte lingüístic, substitució lingüística . Dos llengües competeixen en els mateixos àmbits, mai és un combat just. I a l´obra "El bilingusime com a mite" (1966) escriu el següent:

"...el mite implica amb insistència que el català i el castellà són compatibles (d´una banda), mentre que (de l´altra), no ho són i mai no han d´estar al mateix nivell (...) La inferioritat absoluta i suposadament "intrínseca" del català respecte al castellà és donada simplement per descomptat (...) En tot cas, són generalment els parlants natius de la "llengua inferior" els que són suposats i/o encoratjats a ésser bilingües. Ningú no insisteix pas en la reciprocitat. (pàgines 43-47)".

Heus ací quin perfecte resum, amb quina facilitat mostra allò tan perceptible i allò sobre el que la majoria de la gent, fora dels àmbits d´ estudi del tema, du tan interioritzat i tan poc reflexionat.

Si volem aprofundir a l´obra de Ninyoles nomenem les següents obres:

-Conflicte lingüístic valencià (1969)

-Estructura social y política lingüística (1975)

-Sociologia de la ciutat de València (1996)

D´ Aracil podem destacar :

-Papers de sociolingüística (1982)

-Dir la realitat (1983)

Per últim recalcar una vegada més la fascinació per un personatge tan contradictori com Aracil. Existeix una versió blavera  de la wikipedia (Uiquipèdia) que ens connecta amb entrevistes agraïdes i aplaudides a Las Provincias . De l´ època del apostatament de la Universitat i de qualsevol criteri filològic o científic, per suposat. Crítiques furibundes a tot allò que sone a català, reivindicacions del nom "llengua valenciana" i una ridiculització, frívola, insultant, de tot allò que ell va analitzar amb seriositat i mestria i va ajudar a establir (en la seva vida anterior). Alguns articles apunten a la no renovació per la Universitat de Barcelona del seu contracte com a font de la seva fúria. Altres sumen un apropament a l´extrema dreta. Una figura polèmica, camaleònica, només digna d´ una societat tan malalta, en termes de la seua llengua (i molts altres) com la nostra paranoica societat valenciana.

BIBLIOGRAFIA

- "El bilingüisme com a mite" Lluís Vicent Aracil i Bonet, 1966.

- "Sociolingüística", F. Gimeno Menéndez i B. Montoya Abad, Universitat de València, 1989.

WEBGRAFIA

"Aracil, pilar històric i polèmic de la sociolingüística catalana" a Xarxes socials i llengües. Data de recerca: 3 març 2014

http://xarxes.wordpress.com/2011/04/19/aracil-pilar-historic-i-polemic-de-la-sociolinguistica-catalana/?relatedposts_exclude=3416

Entrada "Lluís Vicent Aracil i Bonet" a la Uiquipèdia

http://www.uiquipedia.org/Llu%C3%ADs_Vicent_Aracil_i_Boned

Entrada "Lluís Vicent Aracil i Bonet" a la Wikipèdia

http://ca.wikipedia.org/wiki/Llu%C3%ADs_Vicent_Aracil_i_Boned

"Vides exemplars 7, Lluís Vicent Aracil" a Més content que un gínjol

http://ginjol.blogspot.com.es/2008/06/vides-exemplars-8-lluis-vicent-aracil.html

Entrada " Rafael Ninyoles i Monllor " a la Wikipèdia

http://ca.wikipedia.org/wiki/Rafael_Ninyoles_i_Monllor

"Llengües en conflicte, entrevista a Rafael Ninyoles" Omnium Cultural, juny 2001

http://www.omnium.cat/docroot/omnium/imgs/images/3322.pdf

La nostra postura. Parla la ciència, parla la Universitat

 A 14 de febrer trobem la següent noticia al diari Levante:


Los rectores piden al Consell que no vuelva a épocas de oscuridad e ignorancia
Las universidades públicas apoyan a la AVL y aseguran que la ciencia es «unánime»

Ignorancia fue uno de los términos manifestados por la Universitat de València en torno al rebrote del conflicto lingüístico, ahora por la definición de valenciano, e ignorancia fue uno de los conceptos que esgrimieron ayer contra el Consell los cinco rectores de las universidades públicas en una declaración conjunta de apoyo a la Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL).
Los rectores mostraron un respaldo «unánime» a la definición de valenciano del Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de la Acadèmia. En su opinión, este «no hace sino dar continuidad a una visión científica de unidad de la lengua avalada por universidades de todo el mundo con estudios de filología románica».
Al respecto, un dato que suele pasar desapercibido: todas las universidades tienen estudios de Filología Catalana reconocido por la romanística internacional, pero ninguna de «Filología Valenciana».
El portavoz de los rectores valencianos y máximo representante de la Jaume I de Castelló, Vicent Climent, recordó al Consell que «no se puede ir en contra del conocimiento, porque sería volver a épocas de oscuridad e ignorancia».
El apoyo es especialmente oportuno después de que el Jurídic Consultiu haya dado la razón en el conflicto al Gobierno de Alberto Fabra, que defiende que la definición ha de ser modificada por considerar «compatibles» las definiciones de valenciano y catalán.
Para los máximos representantes de los campus valencianos, el conflicto que se ha generado es «totalmente artificial y estéril», puesto que «la posición científica es unánime en este sentido».
Recordaron además que esta visión está avalada por diferentes sentencias del Tribunal Superior de Justicia de la C. Valenciana, el Supremo e incluso el Constitucional. Al respecto, los rectores consideran que la Generalitat «está a punto de salir de la Constitución en el tema de la lengua al no aceptar la jurisprudencia».
Asimismo, la Xarxa Vives d'Universitats, que engloba a todo el ámbito lingüístico, expresó su apoyo a la definición de valenciano del Diccionari Normatiu.