LLISTAT DE CASTELLANISMES I BARBARISMES MÉS FREQÜENTS

INTERFERÈNCIES LINGÜÍSTIQUES

Ací tenim un enllaç d´interferències lingüístiques, un catàleg de castellanismes i barbarismes que contaminen la nostra llengua:

http://www.aldeaglobal.net/valenciagarrigosa/apunts/llistat_de_barbarismes.pdf

I la contaminen (aquest és un terme molt fort) perquè darrere d´ ells hi ha tot un procés i una intenció de substitució lingüística, de llengua dominant que se menja a la llengua minoritzada. Òbviament no aspirem a cap puresa. La diversitat és enriquidora i ens formulem a partir d´ella. Els manlleus són mots que passen d’una llengua a una altra i s’integren en la llengua que els rep perquè aquesta no té cap mot propi per designar un determinat concepte, la paraula "càmping" n’és un. I si ens fem un "iogurt" estem viatjant a Turquia, i si és "xocolata" prové del quítxua. Però si se vestim amb unes "sabates" també tenim un mot d´origen turc, i els nostres "pantalons" provenen de l’italià. I una xiqueta se diu Almudena i el seu nom és àrab. I el etcètera del món que tots compartim, afortunadament.

Però quan són dues llengües en contacte les que se presten paraules, malament. Perquè les llengües en contacte continu, històric, geogràfic, produeixen malformacions. Relacions desiguals. Se crea el context on la llengua dominant plena de paraules la llengua dominada. Aquestes paraules ja existeixen, no són manlleus, no són útils préstecs. Denominen conceptes, idees, objectes, que ja se poden pensar i expressar en la llengua minoritzada. I que en fer-se d´una forma incorrecta no són només una lleugera incorrecció de lèxic. Manifesten un empobriment de la llengua pròpia, un allunyament d´un estàndard desitjable, una partida que poc a poc se va perdent, on se juga la salut del principal signe d´identitat d´un poble.

E igualment greu, la pronunciació. Una llengua s´escriu i se parla. La parla castellanitzada, sense assolir la pronunciació que la caracteritza, és un greu empobriment. Açò és especialment notable a València ciutat i les comarques del voltant, amb el dialecte apitxat. Es perden alguns fonemes de pronunciació, i les vocals no s´obrin. Alguns que apitxem manifestem un autoodi envers el nostre subdialecte. No puc deixar d´envejar la pronunciació (per mi més rica) de comarques interiors, encara que em diguen que és igualment respectable i no empobrit el meu apitxat. Jo em sento com un castellanoparlant, amb el seu accent, que parla en valencià.

Les llengües les fan les persones que les parlen. I són tan vives i tan riques com els seus parlants volen quan les utilitzen. L´ús és la vida, clar. Però quin us? Hom dirà que mentre s´use dóna igual que siga amb barbarismes i castellanismes. Aquesta seria la visió de les Falles, de proclamar la incorrecció. Està clar que sempre és millor que s´utilitze, això demostra presència, intenció d´usar-la, siga com siga. Sempre és millor això que no usar-la mai, com els principals polítics que ens governen (alcaldessa, president...). Estem en tal situació de feblesa que podem acabar donant suport a fer un ús manifestament (e intencionadament) incorrecte, com és el cas d´ aquesta foto del mosaic de campió del Valencia C.F. a l´any 2002. Hem de pensar que dels 50.000 socis cap sap com s´escriu la paraula?? Aquesta consagració de l´error, damunt, és manifesta, intencionada. Pren i dóna forma a la postura acientífica, política, que tant mal ens fa i tanta confusió crea. La llengua és de la senyora Teresa de Silla, aquella que diu "entonces" i se cuida molt d´usar allò que algú (que realment poc estima la llengua) li ha dit que són "catalanismes". La consagració dels castellanismes, de fer-ho mal. Així estem de malats. Perquè sense la senyora Teresa i els seus fills, i els fills dels seus fills, no tenim futur. La llengua és seva.

Falta normalització, falta ús, falta una política lingüística que lluite contra els prejudicis lingüístics i guanye terreny per a la llengua minoritzada. El valencià viu en un món d´intencionada confusió política. La seva defensa valenta i encoratjadora, plena d´accions, començant per una educació d´immersió en valencià.  Guanyar eixe prestigi, eixa cura, l´ús. Aleshores, si una institució tan important com el Valencia C.F. guanya una Lliga, podrem somiar amb que estimen la seva llengua i per tant l´escriuen bé. Sense interferències lingüístiques. Serem campions tots.

URI RUIZ BIKANDI i l´atenció a la immigració. Adjunte un comentari sobre aquesta conferència, tan interessant i relacionada amb el nostre TEMA 4: LLENGUA I IMMIGRACIÓ:

EL PROBLEMA DE L´ATENCIÓ A LA DIVERSITAT AMB L’APRENENTATGE DE LES LLENGÜES. AMB LLENGÜES EN CONTACTE, UN PROBLEMA MÉS

Problema, problema, problema. Són les paraules que més se repeteixen en la conferència de Ruiz Bikandi. Quan parlem d´atenció a la diversitat sempre tractem de vore-ho des d´un punt de vista positiu, valorar l´aportació, la riquesa. Açò és evident. La nostra piràmide poblacional seria encara més insuportable. I el nostre avorriment també: viure a un lloc on només hi han autòctons pot ser angoixant, limitador. Som barreja . Però, deixant de banda aquest plantejament inicial, l´acollida dels nouvinguts és un problema. Realment. I Ruiz té raó. I ho és perquè una escola pública, castigada, sense mitjans, desprestigiada, ha d’assumir, a soles, tot l´esforç integrador, en mig d´ un marc d´escoles privades subvencionades per l´ Estat (açò seria tema per un altre treball).

Va ser un problema que semblava gegant. Però la crisi arribà i ara ja som un país, nosaltres, d’immigrants. Ara som nosaltres els que enfoquem l´acollida. Però hi hagué un moment esplendorós, fals, en que semblava que açò no pararia mai. I en creixement exponencial. Aquest és el context de la conferència, l´any 2002. Ruiz, professora de Magisteri a Bilbao, renovadora pedagògica, experta en temes lingüístics, amb nombroses publicacions i estudis, surt a captar el moment. Encara que no té resposta esbossa una sèrie de conclusions primeres després del seu estudi. 

Detecta una acollida asistemàtica, on se fa el que se pot, amb una meitat d’immigrants que no coneix cap llengua del seu nou àmbit, en un context bilingüe. No hi ha una preparació. Troba dues coincidències: un fals i ben pensant igualitarisme (els tractem igual però evidentment no estan en la mateixa situació, no parteixen des del mateix punt, encara que fagen tot el recorregut educatiu) i la dèria de dur-los a tots al psicopedagog. En general s´avorreixen a classe, desasistits, sense materials ni tasques per a ells, a voltes sense entendre res. I per a aprendre una llengua, i qualsevol cosa, se necessita una "emoció intel·lectual", que els nouvinguts participen, practiquen.

I no estem preparats perquè es quelcom nou. Ruiz té clar que d´açò se surt amb la reflexió sobre la pràctica, compartint les experiències i les possibles solucions. També argumenta que les escoles més avançades, amb major renovació en els seus mètodes i major investigació, estan molt millor preparades que les escoles de funcionament tradicional. El treball en equip, dins l´escola, és bàsic. I manca també una actitud. La de conèixer els altres, les seves costums. I les seves llengües i modes d ´escriptura. Si no la integració és impossible. Valorar-se, respectar-se tots, perquè ells ja són nosaltres.

Interessa escoltar a Ruiz Bikandi, i més per a un habitant que comparteix la mateixa situació de llengües en contacte, amb la mateixa llengua koine amenaçant la llengua pròpia minoritzada. Bé, la situació no és la mateixa. El que passa al País València no pot passar enlloc, probablement som la terra més divertida (més terrible) per a fer sociolingüística. Tornant a Euskadi i observant els seus models educatius podem treure conclusions demolidores sobre la comparació entre els governs de dreta d´ací i els d’allà, el respecte i la cura que se té sobre la senya d´identitat més important a un i a altre lloc. El seu model A (euskera impartit només a la mateixa assignatura) és marginal, dels extrems: escoles d’elit privades junt amb les línies més depauperades, allà on claven els immigrants sense preguntar. El Model B (les assignatures menys "importants" en euskera) supose que serà paregut al nostre PPEC. Encara que eixa incorporació progressiva...igual inclús se queda en anecdòtic, en un model A vasc). El model D, el de immersió lingüística, el que se fa en Catalunya o el Quebec, el que tots els estudis diuen que és absolutament necessari per a la subsistència d´una llengua minoritzada, nosaltres no el tenim. O siga, tot en basc, excepte les assignatures d’altres llengües, clar. El nostre PPEV té assignatures en castellà i en anglès, som trilingües i tot. El millor són les dades d´Euskadi, curs 2011/12: model D un 64%. Mentre es tanquen unitats i més unitats de línia en valencià a la nostra terra. És obvi on hi ha futur i on no.

El sentit comú plena el discurs de Ruiz sobre el model a escollir: el que necessiti l´alumne. Per davant van les persones. Segons si el lloc d´acollida siga bascparlant o no. Supose que tindran millors definides les zones que ací, on València ciutat és valencianoparlant, com en els somnis de Joan Fuster. M´ha interessat moltíssim la incidència que fa en que hi ha que desenvolupar la llengua materna, com siga, per a aprendre ´n d´altres.

Jo puc aportar una miqueta al tema. Les meves experiències al respecte són curtes però intenses. Les dos setmanes que vaig passar a les pràctiques de Primer, a una escola pública amb majoria immigrant. En les poques hores que el castigat professorat (barracons, abandó administratiu, sense ajudes, sense rumb, deixadesa o mestres cremats....un panorama) tenia "lliure" se dedicaven a donar classes de llengua als que acabaven d ´arribar (ara ja no tenen hores lliures, per cert). Recorde estar amb una xiqueta del Pakistan. I ser plenament conscient que no entenia res del que li deia. I no saber que fer. Molt frustrant. I hi ha que fer alguna cosa. Necessitem plans, ajudes, mitjans. I actituds. El "component emocional" (detecció d´utilitats i finalitats, segons prejudicis) per aprendre una llengua és essencial. En el nostre cas si no l´utilitzem i la prestigiem, si no la fem visible, ningú dels nouvinguts la voldrà parlar. Ni dels nouvinguts ni dels d´ací.

POLÍTICA LINGÜÍSTICA I ENSENYAMENT

Respecte al nostre tema 3, on analitzem la política lingüística, vuic enfocar el meu comentari a partir d´aquest balanç, que fa la secció d’ensenyament d´ Acció Cultural del País Valencià, sobre els 3 anys de la LUEV:

En la celebració del trentè aniversari del la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, Acció Cultural del País Valencià, a través de la Secció d’Ensenyament, presenta a l’opinió pública les consideracions següents:

1. La promulgació d’aquesta llei encetava una via d’esperança en la recuperació del català al País Valencià tant pels seus continguts implícits com pels explícits. La catalogació dels municipis valencians en dues àrees lingüístiques definides amb criteris històrics, va propiciar l’establiment de programes específics d’ensenyament per a assolir el ple domini individual de totes dues llengües oficials, la tutela jurídica del dret d’ús i la proscripció de qualsevol discriminació per raons de llengua són només alguns principis que podien justificar la valoració positiva d’aquella promulgació, més encara quan les disposicions transitòries i finals establien terminis d’aplicació i autoritzaven el Consell de la Generalitat Valenciana “a l'adopció de quantes disposicions reglamentàries calguen per a l'aplicació i desplegament del que es disposa en aquesta Llei.”

2. Tanmateix, passats trenta anys, ja en el temps dels governs del PSPV-PSOE, i encara més amb els posteriors del PP, l’aplicació de la LUEV ha estat denunciada des de diverses organitzacions i plataformes per incompleta i deficitària quan no pel menysteniment per part de l’Administració valenciana d’allò que la llei estableix.  Heus-ne ací un exemple vigent encara, a pesar dels cinc anys transcorreguts, si hom actualitza les dades, en els quals tot indica que la situació ha empitjorat ostensiblement:

“El cas és que 25 anys després el valencià no és usat “en tots els camps de la nostra societat”, ni de bon tros. Ni tan sols allà on “especialment” havia de ser “vehicle de recuperació”. Qualsevol mirada per superficial que siga ho podria corroborar. I han passat 25 anys des d’aquelles intencions i de les mesures promeses.”
(MESA PER L’ENSENYAMENT EN VALENCIÀ: Un diagnòstic de la Llei d’Ús: 25 anys d’aplicació, un informe d’explicació i 10 mesures d’implicació. Novembre 2008)

3. A les mancances reiteradament denunciades, cal afegir que la LUEV va ser una llei plena de  concessions i d’eufemismes encaminats a trobar punts de consens i d’acceptació generals dins el panorama convuls de l’anomenada Batalla de València i de la situació sociopolítica de la Transició. Així, els grups polítics partidaris de la denominació científica i acadèmica universalment reconeguda de “català” amb què és coneguda la llengua dels valencians i dels catalans tots, van acceptar en el text legal la denominació popular i tradicional de “valencià” en el benentès que això no significava cap renúncia a la denominació comuna. De la mateixa manera, la denominació  del territori com a “Comunitat Valenciana” no era excloent en l’esperit del legislador de la històrica de “País Valencià”, tal com apareix encara en les sigles d’alguns partits polítics presents llavors i encara ara a les Corts.

4. Progressivament, s’ha anat incrementant la pressió contra la denominació científica de la llengua, tot ignorant i desafiant les nombroses sentències judicials i els pronunciaments acadèmics, fins al punt que el partit en el poder ha arribat a forçar acords parlamentaris grotescos de persecució del professorat per aquesta raó, i altres operacions igualment arbitràries. De la mateixa manera, el corró de la majoria absoluta del Partit Popular pretén esborrar la denominació de “País Valencià” continguda al preàmbul de l’Estatut d’Autonomia, una volta que considera ja guanyada la batalla dels altres símbols.

5. Tot plegat s’emmarca dins l’estratègia despersonalitzadora i d’anul·lació de la tradició històrica compartida amb l’antiga Corona d’Aragó, de la base filològica i cultural i, sobretot, de la recuperació nacional dels valencians des de la formulació del valencianisme modern forjat amb els llegats dels grans mestres valencians contemporanis com Carles Salvador, Manuel Sanchis Guarner, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i Enric Valor, entre altres.

6. En aquesta formulació resulten d’una importància capital els trets d’identitat que ara més que mai la majoria parlamentària vol eradicar amb la finalitat òbvia de convertir el País Valencià en una “autonomia” -en realitat, “província”-, en “la comunitat” (sense ni tan sols nom propi), satel·litzada dins un estat inflexiblement jacobí i excloent de tota diversitat nacional dins el seu territori.

7. En el camp més estrictament acadèmic i de supervivència del català al País Valencià, reclamem l’extensió de l’ensenyament en valencià en totes les etapes educatives i denunciem especialment la situació de la llengua a l’ensenyament secundari, on actualment es desatenen reiteradament les peticions de milers d’estudiants i de les seues famílies de rebre l’educació en la llengua pròpia dels valencians.

8. Igualment denunciem que en l’àmbit universitari hi ha una oferta de classes en català molt inferior a la demanda real.

9. Fora de l’àmbit acadèmic, és fàcil constatar que la LUEV i el seu desenvolupament posterior no han convertit el català en la llengua majoritària en l’àmbit polític, judicial, administratiu, comunicatiu, professional, etc. del País Valencià. Ans al contrari, és freqüent trobar, sobretot darrerament, notícies de greus infraccions de la llei per discriminació cap als catalanoparlants per part d’algunes autoritats obligades a respectar els drets lingüístics dels ciutadans.

10. Amb aquest Manifest, Acció Cultural del País Valencià fa una crida a totes les entitats, associacions cíviques i persones que es vulguen sumar a la reivindicació del valencianisme modern en el qual són irrenunciables el nom de “País Valencià”, la denominació comuna de la llengua segons la romanística mundial, la senyera de Jaume I com a símbol de la unitat, i la total recuperació en l’ús de l’idioma. Només des d’aquesta perspectiva podem afrontar els reptes socials, econòmics i culturals que la nostra societat necessita.

Per tot això, ACPV fa una convocatòria a tothom que vulga per tal d’establir les accions necessàries per a dur endavant aquestes reivindicacions.

País Valencià, novembre 2013.

El balanç és demolidor. I molt realista. La política sobre una llengua és l´acció de govern, aquesta Llei i la nova del plurilingüisme. E, igual de perillós, la no acció. El deixar morir. Les lleis són paper mullat si no es fa res per complir-les. Hi ha una clara intencionalitat. Ja que som educadors parlem del tan important currículum ocult. Quan tenim a un President de la Generalitat que reconeix públicament que no sap una de les dues llengües oficials del país, o a una Consellera d´Educació que demana perdó per parlar en valencià, tenim un currículum ocult fenomenal. Jo diria que poc ocult. Tenim un menyspreu, un autoodi tan interioritzat que se queda, cada volta més, en "odi" directament, perquè ja no es percep la llengua (minoritzada) ni com un assumpte propi. Més bé com una anècdota, una lleugera particularitat. Si aquestos son els que han de normalitzar l´ ús, els que han de fomentar el respecte i l´ estima per la llengua pròpia, anem directes a la substitució lingüística.

Les escoles són la força de la nostra llengua, la poca que tenim. Les escoles públiques, perquè partim d´una injustícia estatal, com és la subvenció per part de tots de les escoles privades, mitjançant la concertació. Una concertació on menys d´un ridícul 7% s´orienta cap al valencià. Business is business. I se permet i se paga, clar. Allà on més s´ha fet per la normalització hi ha estat l´esforç educador dels mestres de les escoles públiques. Però no se´ls deixa treballar, ni es fomenten les línies en valencià, a pesar de la demanda. Més bé se posen entrebancs, com hem vist amb el cas de l´escola Pare Català a Benimaclet. Amb la nova Llei anem inclús cap a una reducció de presència de l´ensenyament de la llengua minoritzada. I partim d´un 29%, quan tots els experts mundials aposten per una immersió total per tal d´organitzar el futur d´una llengua dominada com la nostra. O siga, que hauria de ser d´un 100% per voler estar sans. L´exempció permesa, massa generalitzada, a les zones monolingües, aprofundeix la divisió i el menysteniment, la poca necessitat d´aprendre l´altra llengua oficial. Només som bilingües els que hem d´ aprendre la gran llengua comú, per obligació (se´ns presenta, doncs, en una relació poc igualitària). Els dominadors poden viure tranquil·lament sense saber res del valencià. només per a determinades posicions funcionarials, i cada volta menys.

La LUEV partia d´un pervers incompliment. Se plantejava el domini de les dues llengües, en pla d´igualtat, "prescindint de la llengua habitual en iniciar l’escolaritat". O siga, que els castellanoparlants deurien d´ estudiar en valencià. Altre factor confús és el "territori valencianoparlant". València ciutat és un territori valencianoparlant? Ho és oficialment. Així se remarca que ací s´ha parlat en valencià, històricament. Per suposat. Perquè està clar que Requena no ho és. Però és València ara, com en els somnis de Fuster, valencianoparlant? Jo visc ací i ja dic que no. O siga, que tots els alumnes deurien d´estudiar en la llengua minoritzada, per tal de recuperar-la, prescindint de la seva llengua habitual.

El decret del plurilingüisme del 2012 encara ho empitjora tot, amb la formulació del Projecte Lingüístic de Centre, on cada centre escolleix, dins d´ una situació tan desigual en l´estat de les dues llengües oficials (la arraconada s´hauria de protegir). El "dret de les famílies" (un concepte neoliberal que fuig dels estudis sociolingüístics, del criteri dels professionals, de la intervenció reguladora de les Administracions) a rebre les primeres ensenyances en la llengua habitual ja sabem per on caurà. I va cap al camí de l´extinció d´una llengua, no de l´educació plurilingüe. Després se complementa amb una "consulta als pares". Es diu que no és vinculant, però obri la porta a una absurda "guerra lingüística", allunyada de criteris rigorosos, oberta a l´arbitrarietat. Baix el parany d´aprendre anglès, quan no s´ha sabut en 30 anys ni assentar la llengua pròpia, s´arracona el valencià, encara més, deixant-lo a decisions que recorden al lliure mercat. I el mercat està molt descompensat.

La llengua és el principal signe d´identitat d´un poble, sempre saben per on ataquen. Res es casual. He volgut deixar el manifest d´ACPV perquè resumeix perfectament el desenvolupament històric de la pèrdua d´identitat. El darrer pas és l´ ensenyament en valencià, allò més important i on més i millor tasca s´ha fet. El futur de la nostra llengua i el nostre poble com a tal. Ara més que mai, és necessari parlar de País Valencià i dels nostres símbols i capital cultural, no abandonar els nostres trets d´identitat. Des de l´educació tenim la tasca més dura i més engrescadora. La batalla està servida i no admet terme mig, deixar fer ja és un no a la llengua. Un mestre sí que sap valencià i no s´avergonyeix de parlar-lo i ensenyar-lo. Així hauria de ser. Per això tenim aquesta assignatura, no?